2 Set, 2011

La cultura de l'esforç

Enviat per lluita 12:32 | Enllaç permanent | comentaris (0) | Retroenllaços (0) | General

Si fem un repàs de com ha evolucionat la societat en els darrers anys, veiem per exemple que la cultura de l’esforç s’ha anat perdent.

Els pares i mares sempre havien inculcat als seus fills que calia lluitar dur en aquesta vida i de què res s’aconsegueix gratuïtament. S’estimulava al esforç, a dedicar anys als estudis per poder millorar socialment, a l’estalvi, i sembla que des de fa anys això cada cop té menys pes. És que potser no està de moda?

La societat, per no sé quina raó, va deixar de premiar l’esforç i la gent que esmerçava el seu temps per formar-se per després aportar i revertir-ho a la societat. S’ha donat per triomfadors a aquells que han sabut guanyar molts diners i ràpids sense cap mena d’objectiu social i que després han ajudat a desembocar en la brutal crisi econòmica en la que ens trobem.

Tampoc s’ha apostat per l’estalvi, ja que la gent ha preferit demanar diners i diners als bancs i caixes per optar als seus desitjos de manera immediata. Què era això de sacrificar-se uns anys? De fet, l’escalada de preus per exemple de l’habitatge i els salaris cada cop més baixos han fet que les possibilitats d’anar fent bossa siguin reduïdes per a la majoria de la gent.

Molts joves, veiem el panorama, han optat per abandonar els estudis i entrar abans d’hora al mercat laboral per guanyar sous molts atraients. Per comprar-se cotxes luxosos i un pis amb poc més de 20 anys, sense pensar amb les conseqüències de no estar qualificat professionalment parlant en situacions de recessió.

Jo us puc dir a títol personal que de ben jove els meus pares a l’estiu en feien anar a collir fruita. Amb calor, humitat, també dissabtes i diumenges, si calia, ja que la fruita té un temps determinat i no entén de dies festius. Esforç, esforç i més esforç.

Així m’ho m’han ensenyat i així ho he transmès jo als meus fills. Però la realitat diària constata de què aquella cultura s’ha anat perdent. Actualment costa molt veure als nostres joves collint fruita als estius. I és que la piscina, la platja o fer vacances atrau més.

Abans també era molt comú de què els joves estudiants universitaris fessin pràctiques a les empreses als estius, per així posar en pràctica els coneixements que rebien a la facultat durant el curs acadèmic. Servien per tenir contacte directe amb el mercat laboral i també per guanyar una mica de diners per passar el curs següent.

Aquesta gent no feia vacances. I cregueu-me en conec bastants d’aquests aleshores nois i noies.

En aquests anys també hi ha hagut gent que ha demanat diners als bancs i caixes per ajudar-se a pagar els estudis universitaris. Potser n’heu sentit a parlar per exemple dels crèdits a l’honor. Aquests préstecs consistien en què l’entitat financera donava un petit sou cada mes a l’estudiant per costejar-se la carrera universitària. El tema és que aquests diners un cop acabats els estudis s’havien de tornar i amb interessos. A l’estudiant l’avalaven les notes acadèmiques, el seu rendiment, i calia creuar els dits per trobar una feina poc després de llicenciar-se.

A casa nostra, a la UGT Terres de Lleida, una de les nostres treballadores amb poc més de 20 anys va encetar aquest projecte als inicis dels 90, en plena crisi econòmica després dels Jocs Olímpics de Barcelona. Va ser el seu primer crèdit. I la cosa li va anar bé. Mai ha deixat de treballar. M’explica que malgrat que va pagar molts interessos pel diner prestat (els tipus d’interès en aquell moment eren altíssims) ho tornaria a fer.

Educació, coneixements i esforç. Aquest és el camí, i més en moments com l’actual.