L'increment de preus per als 'mileuristes' s'apropa més al 2,9% que al 2,7% oficial a Catalunya
Els preus van pujar el passat mes de juny un 0,2% a Espanya i un 0,3%
a Catalunya. De nou, el nostre paÃs pateix un diferencial d'inflació superior a
la mitjana de l'Estat i a les Comunitats Autònomes més competitives: a Madrid
l'increment ha estat de dues dècimes i al PaÃs Basc i al PaÃs València, d'una
dècima. Les partides que més han augmentat de preu aquest mes han estat el
parament de la llar (0,7%) i les tÃpiques d'un mes estiuenc, com hotels, cafès i
restaurants (0,6%), i transports (0,4%).
AixÃ, la inflació interanual a Catalunya queda situada en un 2,7%. No
només no s'aconsegueix reduir el diferencial que ens situa tres dècimes per
sobre de la resta de l'Estat espanyol, sinó que som la Comunitat Autònoma amb
l'IPC interanual més elevat, amb els efectes que això genera sobre la nostra
economia (redueix la competitivitat) i sobre les economies domèstiques (redueix
el poder adquisitiu). Els grups que més s'han incrementat en el darrer any han
estat l'ensenyament (6,4%), begudes i tabac (6,3%), i hotels, cafès i
restaurants (5,8%).
Els
preus del transport
Aquest mes de juny, el cost del transport ha tornat a
augmentar en 4 dècimes respecte el mes anterior, un comportament degut a
l'augment dels preus dels carburants. Aquest és precisament, un dels fets
diferencials que fan que el nivell d'inflació a Catalunya sigui més elevat que a
la resta d'Espanya, i que repercuteix directament sobre els costos mitjans de
transport.
Els costos mitjans de transport a Catalunya són més alts que
a l'Estat espanyol per dues raons: la primera, per la major existència de
peatges en el transport per carretera, i la segona, pels majors costos de
congestió, deguts a una intensitat de trà nsit força més alta a Catalunya
(especialment en l'à mbit metropolità ) que a la mitjana espanyola, a causa de la
manca de dotació d'infrastructures de transport públic i
privat.
Els
problemes que la mobilitat ineficient comporta per a la nostra economia han
estat denunciats reiteradament per la UGT de Catalunya. La manca
d'infraestructures (vials, ferrovià rias, aeroportuà ries) comporta greuges en la
distribució de mercaderies i sobrecostos per als treballadors i les
treballadores en l'accés al seu lloc de treball, on moltes vegades no arriba el
transport públic (polÃgons industrials). Per una altra banda, els canals de
distribució de béns van ser objecte d'estudi en la comissió en què va participar
el nostre sindicat, que ja va apuntar-hi com una de les causes del diferencial
d'inflació.
L'IPC
dels 'mileuristes'
El percentatge de despesa en alimentació i habitatge
respecte a la despesa total d'una famÃlia és més gran si els ingressos familiars
són baixos. AixÃ, una famÃlia mileurista, amb ingressos inferiors als
1.000 euros mensuals, dedica un 60% al pagament d'habitatge i alimentació,
mentre que una famÃlia de rendes altes hi dedica tan sols el 45% dels seus
ingressos.
Habitatge i alimentació són precisament dos dels
grups més inflacionistes en els darrers cinc anys. Per tant, la taxa de variació
general es veu augmentada quan ponderem les taxes de variació de cada grup
segons el pes relatiu de despesa dels mileuristes, on habitatge i
alimentació tenen més pes.
AixÃ, aplicant aquesta ponderació dels grups, obtenim
que l'IPC suportat del mes de juny per als treballadors i les treballadores que
cobren per sota dels 1.000 euros s'apropa més al 2,6% que al 2,4% oficial en el cas d'Espanya, i
s'apropa més al 2,9% que al 2,7% oficial a Catalunya, ja que l'IPC oficial només té en compte una
distribució de despesa general i no de rendes baixes.
El
diferencial d'inflació mileurista entre Catalunya i Espanya se situa
durant el mes de juny en 3 dècimes. El seu comportament des de començaments d'any ha
estat a l'alça, sent nul al mes de gener i amb tendència a l'alça fins a arribar
a les 3 dècimes de diferencial.
No hem d'oblidar que les taxes de creixement són
acumulatives i que durant els darrers anys Catalunya, i els segments de rendes
més baixes especialment, ha acumulat augments de preus superiors als de l'Estat
espanyol.
Per tant, la UGT de Catalunya denuncia un cop més la
pèrdua de capacitat adquisitiva dels treballadors i treballadores del nostre
paÃs, especialment d'aquell conjunt de població que, amb rendes baixes, ha de
suportar uns augments relatius en el cost de la vida molt superiors als de les
rendes més altes. I recordem que a
Catalunya són més de 1.200.000 els treballadors i les treballadores que cobren
sous per sota dels 1.000 euros. Per això, el nostre sindicat s'ha compromès a no
acceptar salaris submileuristes en els convenis col·lectius que
negociï.
D'altra
banda continuem defensant les clà usules de revisió salarial i l'IPC català a
tots els convenis com un instrument efectiu per corregir la pèrdua de poder
adquisitiu dels treballadores i les treballadores amb la pujada constant dels
preus.