3 Oct, 2008

Segurament quan els organitzadors vàren idear el Dia 7 d'Octubre com a dia internacional pel treball digne, creien que el panorama seria diferent.

Avui, tots aquells que pensaven en el poder indefinit del capitalisme i la seva indestructivitat es miren perplexos l'evolució dels darrers dies.

És hora de recordar, que des de ja fa molts anys, a Seattle, un grup de joves compromesos va alertar que el denominat consens de Washington, estava tocat de mort i que com tot el sistema financer es troba amb un context: en el món i la humanitat. Recordo una samarreta que he tingut durant molts anys -me la vàren portar la meva germana i el Cesc Poch des de Genova on es celebrava una cimera del G-8- i que deia textualment que ells eren 8 persones i nosaltres 6.000 millons. Els "gurús" economics s'han rigut històricament d'aquest moviment pensant que érem uns analfabets.

Peró la intuició i el sentit comú guanyen a les estadístiques sempre. 900 millons de persones patint gana, 3000 zones franques industrials, millions de persones vivint amb menys de 2 dólars al dia...aquesta és l'obra mestra del capitalisme.

Demanar ajuda a l'Estat segurament deu haver estat l'estocada ideologica a un sistema financer que no serà el mateix de sempre mai més.

El 7 d'octubre i durant moltes hores la gent sortirà en diferents modalitats al carrer. L'hem trepitjat tantes vegades que sabem com fer-ho.

Sabem que la intuició i el sentit comú són les millors armes. Sabem que volem treball digne per a tothom i que el volem ara. Sabem que no podem treballar 65 hores a la setmana...sabem quin món volem i aquesta vegada que riguin...que l'aconseguirem.

MANIFESTACIÓ: 7 OCTUBRE Plaça Urquinaona.18.30h

52 lectures

17 Set, 2008

5 de setembre de 2008, aeroport internacional de los Angeles. Mentre espero el vol que hem tornarà de vacances, la terminal està absolutament en silenci. Tothom, pilots, tècnics, hostesses..., està pendent de les pantalles de televisió repartides al llarg del passadis. Escolten a John Mccain, en el seu discurs d’acceptació de la nominació republicana a la Casa Blanca. Dies abans, en el Death Valley de California, sopant ens haviem quedat sols en un restaurant. Tothom, nosaltres ens hi vam afegir, era davant de la TV escoltant el ja històric discurs de Denver de Barack Obama.

Explico aixó per que se'm fa impossible pensar aquesta mateixa escena a l'aeroport del Prat o a qualsevol altra punt del país. Moltes vegades tenim perjudicis i només viatjant es trenquen determinats tabús

De McCain crec que el seu discurs fou monoton i avorrit. Cosa que no penso el mateix de Sara Pallin. De la necessitat virtut en quatre dies es cruspirà l'aspirant democrata i farà pivotar la campanya al seu voltant. Domina la retorica i l'escenari com ningú i es posa a l'alçada de l'americà de peu amb facilitat.

Obama, ha conseguit captivar-me. Hem vaig empassar quasi bé tot el discurs de la Convenició democrata, i vaig veure la gent absolutament il·lusionada. És capaç de parlar amb el mateix llenguatge dels americans conjugant individualisme amb responsabilitat comuna, i fer un discurs que a amèrica podem definir d'esquerres. Mai no havia sentit en un discurs d'aquest calibre parlar tantes vegades dels treballadors i treballadores. Va fer una aposta decidida i concisa per a igual treball igual salari (...is the time to keep the promise of equal pay for an equal day's work...), per les energies renovables i va esmentar els veritables herois, les persones que dia a dia lluiten per sobreviure. Obama hem va captivar igual que els seus voluntaris a qui vaig tenir la ocasió de conèixer. Esperança i il·lusió a dojo. Com va acabar el seu discurs "We cannot walk alone," mai no caminarem sols.

154 lectures

4 Ago, 2008

Divendres al migdia, com si l'agost ens volgués portar bones notícies, el 3/24 interrompé la seva emissió per portar-nos a la Haia. Allà s'iniciava el procés contra Radovan Karadzic qui fou un dels responsables de la neteja étnica a Bosnia Herzegovina.

Recordo aquell estiu, quan a la plaça Major de Montblanc a les 7 puntualment sonava l'adaggio d'Albinoni, en protesta contra la guerra dels balcans.. Com una espècie de premonició dijous als vagons de la RENFE tornava a sonar pel fil musical...quines notes més precioses per tanta ignominia.

Quan acabà la 2na Guerra Mundial sota la fàcil paraula del "mai més" i tal i com dicta la Carta de San Francisco "nosaltres els pobles" haviem de crear la més gran organització mundial que havia de vetllar pel nostre futur. Aquesta mateixa organització, la ONU fou la que -permet moltes guerres -va abandonar la població civil d'Srebenica a la seva sort quan els cascos blaus holandesos vàren marxar. Quin precedent per a la història i quina lliçó pel futur.

I quina confiança per a tots nosaltres: al mateix cor d'Europa, la que és desagnà fa 70 anys vàrem permetre que el que ja a la primera guerra Mundial s'anomenava el "vesper dels Balcans" resorgís amb més força i tots els fantasmes fraticides ressorgissin.

Massa cops a posteriori hem dit i hem alçat una veu dient que mai més hem de tolerar catastrofes com aquella.Ho hem fet tants i tants cops que la reiteració ha tret valor a la paraula. Trist consol pels morts d'Srebenica i tota aquella guerra. Lamentable final veure com Milosevic moria a la presó sense escoltar el veredicte.Peró potser aquest cop tindrem justícia i Karadzik sentirà la sentència del món. Llàstima que altres com ell, els responsables de la guerra del Darfur, Palestina, Afganistan..no saben ni per on cau la Haia...

Si mai escolteu l'adaggio l'Albinoni,us entrarà una melancolia important. Recordeu els morts d'Srebenica, pensant peró que potser per fi la impunitat romandrà estingida.

425 lectures

20 Jul, 2008

Permeteu- me que avui faci un post personal. Ahir a la nit fou una gran nit. Com sempre no ens va decepcionar...per alguna cosa és el Boss. Va començar la nit cantant la mítica "No surrender" és a dir "No et rendeixis", per anar desenvolupant un cant a la vida: als drets civils de les persones, a la pau, a l'amor...pel mig un The river que alguna llàgrima va fer caure i per acabar en una de les darreres cançons amb "American Land" una cançó tot recordant que Amèrica fou feta per jueus, italians...els que ahir eren immigrants i que avui són ciutadans.

Barcelona i Catalunya té una história d'amor amb Springsteen. I no m'extranya, Cap estrella del firmament és capaç com ell d'entendre on canta: una senyera i una bandera nordamericana presidint l'escenari i un líder de masses integrament intervenint en català. Respecte absolut cap a la nostra llengua i el país. Molts polítics haurien d'apendre d'ell.

El Boss segurament és dels darrers grans rockers. Rock en estat pur...al setembre farà 60 anys...Només vull una cosa: Bruce "No surrender" no et rendeixis per que segurament et necessitem més que mai!

250 lectures

17 Jun, 2008

La Directiva coneguda com la de les 65 hores no ha fet més que posar en alerta a bona part de la ciutadania. Aliens al que passa a Europa, els ciutadans es resignen a votar cada 5 anys un Parlament que després poca cosa sabem el que fa.Perono tota la culpa és de la ciutadania. Recordeu quan vàreu votar per la Constitució Europea? Catalunya va dir que sí al igual que l'Estat.Després vingué un nou despotisme il·lustrat, és a dir que els que en deuen saber es tanquen primer a Berlín i després a Lisboa per saviàment dir-nos que tenim un nou Tractat i hem d'estar d'enhorabona. Primer participem, després imposen.

Ara amb la nova proposta de Directiva, la Comissió no fa res més que seguir la lògica estatal. És a dir: si a Europa els ciutadans i ciutadanes som capaços d'escollir a gent com Berlusconi, Sarkozy...després tindrem el model d'Europa que ells volen ,evidentment

És aleshores quan la majoria de ciutadania gira el cap direcció als sindicats: que ens hi hem d'oposar, on som...els sindicats com a garants de la llibertat. Moltes vegades cal preguntar-se quantes d'aquestes persones tan exigents amb els problemes són afiliats i persones que si convoquem una manifestació estaran disposades a gastar hores venint-hi.

Evidentment la CES estarà al seu lloc.Donarà la cara, sense cap dubte. Potser perque la darrera cosa que ens queda als ciutadans i ciutadanes són els sindicats.

256 lectures

19 Mai, 2008

Suggerent títol aquest, que narra els mil dies viscuts com a president de la Generalitat de Pasqual Maragall.Escrit a modus de crònica d'un dels seus col·laboradors més estrets, en Jordi Mercader, el llibre té una estructura més o menys caótica similar al que l'autor defineix a la legislatura: muntanya russa.

Molts cops a les coses per donar-los valor les has de mirar des de la llunyania. El torn de la història que va protagonitzat Pasqual Maragall és valorat actualment de mode molt més positiu en aquests moments que quan governava. El primer president socialista de la història de la Generalitat de Catalunya moderna, l'home de l'Estatut, del Pacte Nacional per l'Educació, del primer acord d'esquerres...el líder genuí vilapendiat no només per l'oposició si no que pel seu propi partit, sen's plasma com un personatge solitari, humà peró convençut que el país en majúscules era més important que ell mateix com a polític. La política com a finalitat comuna no com a finalitat personal.

Fa uns mesos llegia el primer volum de les memòries del President Pujol i feia una reflexió sobre la necessitat de liders. Amb la retirada de Pasqual Maragall i Pujol, s'acomiaden els grans líders de la Catalunya del s.XXI. Potser passaran els anys i quan es retirin podrem dir que en aquests moments també tenim dirigents a l'alçada de les circunstàncies...l'actualitat tossudament ens ho denega.

320 lectures

29 Abr, 2008

Avui acaba aquest seguit de cròniques del que fou el viatge de la delegació de la UGT de Catalunya per Israel i Palestina. El darrer dia, l'Histadrout havia organitzat unes jornades a Beer Sheva amb sindicats dels 4 Motors i els companys del sindicat palestí. D'igual a igual i davant 400 delegats israelians tots tinguerem la paraula. Una paraula fou recurrent: shalom, pau. Perque en aquella sala, els dos líders sindicals amb veu clara i nítida apostaren per que els seus nèts no visquessin la situació actual i es vàren conjurar perque els valors de fraternitat entre els seus dos sindicats mai es perdessin. El sindicat israelià passa una part de la quota dels treballadors palestins que treballen a israel al palestí i així es compensa la injustícia històrica.

De tot el viatge hem quedo en un moment: en el check point de jericó amb soldats i tancs per tot arreu, es trobaren el Maurice, israelià i lider de l'Histadrout amb el Wahel líder de la PGFTU. S'abracaren emocionats perque feia molt de temps que no es veien, davant l'atenta mirada dels soldats palestins de l'altra cantó de la barrera. Com els hi vaig dir a la jornada de Beer Sheva i avui a les portes del 1r de maig reivindico aquesta humanitat és el patrimoni indiscutible del sindicalisme. Ni Hamàs, ni el Govern palestí ni l'israelià, ningú ens el pot pendre per que en el fons és la internacional, la pàtria dels humans.

203 lectures

22 Abr, 2008

Per començar aquesta segona part us explicaré quelcom que pot ajudar entendre aquesta situació de por: els pares del Daniel, el nostre interpret hebreu/espanyol, vivien a Hamburg. Entre els dos tenien 7 germans i 15 nebots. Ells vàren emigrar cap a Argentina durant la segona guerra mundial. La resta de la família es va quedar i només saben que moriren gassegats a algun camp d'extermini.

Aquesta és la història recurrent pels Israelians peró els palestins en tenen una altra. Entrem a Palestina pel check point de Jericó. Ens sorprenen uns nenssoldats" armats fins les dents i cara de por, molta por. Passat el tràmit (ràpid per que som turistes amb salconduit del Ministeri de Guerra israelià) entrem a Palestina. Es nota per moltes coses: per una hipotètica frontera amb 2 soldats mal armats i dues banderes palestines, i especialment pel canvi de carretera. Passem d'una autopista perfectament esfaltada a una carretereta de 2na divisió. Aixó és Palestina. El viver de mà d'obra barata pels israelians, nens descalços i gana. Diuen que Palestina és una terra sense poble per un poble sense terra, però de poble sempre n'hi ha hagut un: el palestí que sempre s'ha vist -com els jueus- trait per algú o quelcom. Els àrabs a principis de segle començaren a vendres terres a Galilea als jueus i venent començaren a cavar la seva propia defunció. Avui ens diuen que d'esperança n'hi ha poca. Arafat per alguns lider per altres terrorista, aconseguí unificar els palestins. Després de la seva mort, Al Fatah pagà pel que alguns anomenen " partit de la corrupció"en bona part els seus actes i perdè unes eleccions que guanyà Hamàs, partit que havia aconseguit teixir una gran obra social al seu voltant. Aleshores com una espècie de despotisme il·lustrat, EEUU i Europa decidiren que els resultats electorals són respectables sempre i quan segueixin els seus paràmetres. Així tallaren el finançament de la AP i els palestins tornaren a començar la seva lluita.

Dels palestins i els jueus junts en parlaré a la tercera part d'aquest missatge.

188 lectures

14 Abr, 2008

La setmana passada vaig tenir l'ocasió de participar conjuntament amb el secretari General de la UGT de Catalunya a una delegació dels 4 Motors d'Europa per Israel i Palestina. El primer que et sobta dels israelians és la quantitat de passaports que poden arribar a tenir. Tots en tenen més d'un i quasi sempre són tres o quatre. Aixó com ells mateixos diuen els genera seguretat. La història els ha ensenyat que cal tenir una sortida o un pla B per el que pugui passar. El segon que et sobta és que acaben la carrera universitària als 28 anys (quan aquí fa anys que l'has acabat). Primer fan 4 anys de servei militar i després es dediquen a visitar món. Només després començaran a pensar que volen ser de grans. En el país dels kibbutz hi ha quelcom que va deixar emprenta i es trasllada en la sensació de tenir un objectiu comú: de ser el poble elegit i autoprotegir-se en un perpetú estat de por. El poble elegit del qual es capaç tot un primer ministre com Ben Gurion de deixar el seu càrrec i anar al desert, a Sde Boker, a colonitzar-lo i donar exemple als seus compatriotes.

I la sensació d'inseguretat, els genera una por continua. El mur que han creat per separar-se dels palestins fa petit el mur de Berlin. Milers de km de mur amb passos en els quals tracten les persones com a rates. Us imagineu que per anara a la Universitat o treballar haguessiu de creuar cada cop un check point amb soldats armats fins les dents? Aquesta és la realitat dels palestins de Cisjordània. Peró dels Palestins en parlarem un altre dia...

262 lectures

3 Mar, 2008

El passat mes de febrer feina 5 anys del potentissim No a la Guerra!. Crec que a la vida hi ha manifestacions que recordes per la magnitud, per ser la primera, per la que t'emociones...Crec que la primera manifestació que recordo plenament fou la de l'atemptat d'Hipercor d'ETA, a part d'evidentment de tots els 11 de setembre de la meva vida. Després vindrien els 1ers de maig, la de l'assassinat d'Ernest Lluch, la de l'Estatut i de les infraestructures... en fi consciència militant d'unes idees i una moral.

Peró si entrem dins les manifestacions que emocionen hem quedo amb dues: la de la vaga general contra el PP i la de la Guerra.

Aquest mes de febrer va fer 5 anys i la vaig viure a Tarragona a la Rambla - on comença i acaba la vida militant a Tarragona-, i la recordo com una catarsi col·lectiva d'un poble que cimentava les seves creences en alló mès humà que podem trobar : la pau i la no violència. Potser és perque feina pocs anys havia visitat amb l'AVALOT l'Iraq i allà vaig començar un viatge iniciàtic amb el món àrab.

Encara que no ho sembli fa 5 anys i recordo també amb angoixa aquell matí que a Catalunya ràdio, l'Antoni Bassas com sempre hem va despertar anunciant les primeres bombes...i amb emoció i orgull (per molt que molts no us ho cregueu) quan el President del Govern va anunciar la retirada de les tropes de l'Iraq.

Però malauradament la guerra continua. A Palestina, a l'Iraq, a l'Afganistan, als Grans llacs, al Darfur...i aquella consciència de ciutadania no pot parar. Per aixó el pròxim 15 de març des de la Plataforma Aturem la Guerra ens tornem a convocar. Perque no hi han guerres de primera i de segona, aquest any malauradament també cal que sortim al carrer.

272 lectures

14 Feb, 2008

Un altre llibre. Sí, avui us parlaré d'un altre llibre, que he tingut la gran sort de llegir aquests dies.

Mai he sigut pujolista, i quan aquest nadal el tió - que és un tronc molt savi- hem va cagar les memòries de l'ex-president vaig pensar que era un repte. I és així com vaig començar a llegir i canviar els meus prejudicis, primer de l'home i després del polític.

Sempre pots dir que has pogut estar d'acord amb l'ex-president o no hi comparteixes res, peró si que pots concloure que és una vida plena de conviccions. Conviccions pel país, per la llengua, per la cultura, per el cristianisme...ai quin temps que els polítics es movien per conviccions!

Tot estava per fer i tot era possible. Erem responsables de bastir un país i pensar el que necessitariem: una enciclopedia, un banc, un centre d'estudis...i sobretot com ell mateix narra, els sindicats, com a eina imprescindible de cohesió social...

M'ha sorprés que el president narra la creació de CDC com un partit de centreesquerres amb unes profundes arrels socials, i amb un sólid component catalanista.

Altament recomenable aquest llibre per entendre millor una de les grans figures de la Catalunya contemporània. Segurament d'aquest tipus d'homes i polítics en queden pocs.

295 lectures

6 Feb, 2008

Excepcional. Aquest nadal he tingut la sort de poder llegir aquest primer llibre de Jonathan Litell i sincerament ha sigut una experiència fantàstica. Una novel·la que sense pal·liatius ens narra la 2na Guerra Mundial des de la vessant d'un comandament nazi, el Dr. Aue, un advocat molt culte que trenca tòpics i reflexiona sobre la barbàrie hitleriana, a partir de la experiència viscuda en primera persona.

Com demostra el llibre, el nazisme no era questió de 4 persones boges. Fou una doctrina, amb un cos, que transformà la mentalitat de moltíssima gent que realment creien que era el que havíen de fer, i que els portà al menyspreu de la vida humana.

Un dels millors episodis del llibre és la conversa entre el protagonista i un alt comandament comunista fet presoner. La reflexió dels totalitarismes, com atrapen les persones, les anorreen i excedeixen al pitjor de la raça humana és un episodi digne de lectura.

Sincerament, que no us espanti la llargada del llibre - 1200 pàgines- per que té quelcom d'actualitat i per apendre de la història has de saber com els que no hi comparteixes absolutament res, vàren arribar a ser el que són o foren. Aquí teniu l'inici del llibre. Tota una declaració de principis:

«Germans de l’espècie humana, permeteu-me que us expliqui com va anar. No som germans teus, em replicareu, i no ho volem saber. I sí, és cert que es tracta d’una història ben fosca, però també edifi cant, un veritable conte moral, us ho asseguro. Potser resultarà una mica llarg, això sí; al capdavall van passar moltes coses, però si és que no aneu amb massa pressa, amb una mica de sort tindreu prou temps. I a més, us toca de prop: ja veureu com us toca de prop. No us penseu que us intento convèncer de res; al capdavall, les vostres opinions són cosa vostra. Si m’he decidit a escriure, després de tots aquests anys, ha estat per posar les coses a lloc de cara a mi mateix, no de cara a vosaltres. Durant molt de temps, ens arrosseguem per aquesta terra com una eruga, a l’espera de la papallona esplèndida i diàfana que portem en nosaltres».

300 lectures

30 Jul, 2007

Salvador Espriu a l'"Assaig del càntic al temple" deia que estava cansat de la seva terra i

"com m’agradaria d’allunyar-me’n, nord enllà, on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure,desvetllada i feliç! ".

Durant molts anys amb admiració ens hem emmirallat amb el Nord i durant un determinat moment de la nostra història ens han fet creure que n'èrem part. Els fons Europeus invertits a Catalunya han ajudat a millorar la nostra infrastructura i determinat moment pujolià ens autodefiní com els Quatre Motors Per Europa.Però ara, ens adonem que de Motor res de res i com un dominó tot comença a fallar: l'electricitat, la xarxa ferroviària, un port que no és competitiu, un aeroport que no és res mes que una sucursal...Aquesta és la realitat, i els catalans ens començem a desvetllar del miratge de considerar-nos un país ric, culte i feliç.

Però que s'amaga darrera de tot plegat? Com Susan George i d'altres teorics han afirmat la retirada de l'Estat, i el debat dels serveis pùblics. Quan el sindicalisme Europeu es manifestava a Brusel·les contra la Directiva Bolkestein no estava fent res més que defensar un model que dia rera dia perd terreny. El de la seguretat.Els ciutadans encara mirem els nostres representants polítics quan ens sentim insegurs per demanar-los responsabilitats. I ells han de mirar les empreses a qui han delegat la seva obligació de proveïr-nos dels serveis bàsics. Ni dretes, ni esquerres de tots colors mai han abordat els límits i les limitacions dels serveis pùblics, demanda que ara el sindicalisme europeu a través d'una Directiva de Serveis d'Interès General vol que es posi sobre el paper. Els serveis públics no són una mercaderia. Són un dret.

Aquest estiu visitarè el nord i qui sap, potser voldré quedar-me a un país amb una elevada taxa impositiva, en que esredistribueix realment.Potser allà descobrirè que com deia Espriu la gent és neta, culta, desvetllada i feliç però com tancava a l'Assaig al Càntic al temple,

" no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria. "

961 lectures

23 Mai, 2007

Escric avui, l article del blog, des de Sevilla, ja que amb molta curiositat, assisteixo per primera vegada a un Congres de la Confederacio Europea de Sindicats. La sala, es plena de gent que parla amb mil idiomes, i les coses del directe fan que ni tan sols pugui posar accents a aquesta reflexio.

Els Congressos, tenen quelcom de catarsi col lectiva, de retrobament amb vells amics, i temps per fer passadissos i aixi poder tenir reunions i tancar molts temes. Pero tambe tenim la sensacio que el vell sindicalisme europeu es troba aquests dies, per recarregar piles i conjurar-se. Conjurar-se per passar a l ofensiva, no com a retorica, sino com a unica arma de defensa que tenim. El sindicalisme cal que sigui europeu o caurem en el pou d allo que per institucionalitzat sobreviu per pura inercia, pero deixa de ser representatiu i util per els afiliats i afiliades. Bolkestein, Laval, Viking Lines, Directives, Llibres blancs, verds... inexorablement una terminologia nova va entrant en les nostres vides sindicals, a poc a poc i sense remor. I precisament la nostra quotidianitat fa que no la poguem absorbir dins del nostre imaginari quotidia, i ens espanti sincerament el tema.

Pero cal que ens posem les piles, i anem per feina. Cal que passem a l,ofensiva. per que aquells drets que perdem a Europa, sera impossible recuperar-los als estats, i si no creem sindicalisme europeu genui, es a dir amb marca propia i no com una coordinadora de sindicats, ens sera impossible poder atendre les necessitats del dema, que ja no passen sempre per Barcelona, ni tan sols per Madrid, sino que es decideixen a Bruselles.

390 lectures

26 Feb, 2007

Costa Rica, segurament és per molts de nosaltres poc més que un destí turístic, amb una natura exuberant i un dels països més rics d'Amèrica Central.

Avui, però 26 de febrer San José la seva capital serà seu d'una manifestació que es preveu violenta i controlada pel Govern.

El passat 12 de febrer els 3 grans sindicats de Costa Rica - ANEP, SITECO, SITEPP i la Plataforma Sindical Comú Centreamericana (de la qual la nostra organització és, a través de la FJC, cooperadora)- entraven a l'Assemblea Lesgislativa per protestar contra la signatura del Tractat de Lliure Comerç -TLC-, que és el màxim exponent de la doctrina neoliberal nord americana i que pretén fer servir per part dels EEUU, centreamerica com el seu espai economic, empobrint encara més a la classe treballadora. Doncs bé, el president de la Cambra legislativa, va ordenar a les forces de seguretat que entressin per primer cop a la Seu carregant contra els representants sindicals amb una força mai vista.

Avui, 26 està prevista una manifestació contra el TLC que es preveu dura. Els nostres companys i companyes de Costa Rica, ens han demanat pressió i suport internacional. Així doncs, demà una delegació de la UGT i CCOO es reunirà amb el cònsol de Costa Rica a Barcelona, fent-l'hi arribar la nostra més enèrgica protesta.

Si entreu a la pàgina web www.anep.or.cr podreu veure en primer terme la nostra solidaritat. De totes maneres els nostres companys i companyes agrairan tots aquells e-mails de suport que els hi poguem fer arribar.

Avui, a Costa Rica s'estan vulnerant els convenis i recomenacions de la OIT, pel que fa al dret de sindicació i manifestació. Des de Catalunya cal que els hi fem arribar la nostra solidaritat.

346 lectures

26 Feb, 2007

Costa Rica, segurament és per molts de nosaltres poc més que un destí turístic, amb una natura exuberant i un dels països més rics d'Amèrica Central.

Avui, però 26 de febrer San José la seva capital serà seu d'una manifestació que es preveu violenta i controlada pel Govern.

El passat 12 de febrer els 3 grans sindicats de Costa Rica - ANEP, SITECO, SITEPP i la Plataforma Sindical Comú Centreamericana (de la qual la nostra organització és, a través de la FJC, cooperadora)- entraven a l'Assemblea Lesgislativa per protestar contra la signatura del Tractat de Lliure Comerç -TLC-, que és el màxim exponent de la doctrina neoliberal nord americana i que pretén fer servir per part dels EEUU, centreamerica com el seu espai economic, empobrint encara més a la classe treballadora. Doncs bé, el president de la Cambra legislativa, va ordenar a les forces de seguretat que entressin per primer cop a la Seu carregant contra els representants sindicals amb una força mai vista.

Avui, 26 està prevista una manifestació contra el TLC que es preveu dura. Els nostres companys i companyes de Costa Rica, ens han demanat pressió i suport internacional. Així doncs, demà una delegació de la UGT i CCOO es reunirà amb el cònsol de Costa Rica a Barcelona, fent-l'hi arribar la nostra més enèrgica protesta.

Si entreu a la pàgina web www.anep.or.cr podreu veure en primer terme la nostra solidaritat. De totes maneres els nostres companys i companyes agrairan tots aquells e-mails de suport que els hi poguem fer arribar.

Avui, a Costa Rica s'estan vulnerant els convenis i recomenacions de la OIT, pel que fa al dret de sindicació i manifestació. Des de Catalunya cal que els hi fem arribar la nostra solidaritat.

0 lectures

11 Ago, 2006

"Dues setmanes més". Aquesta fou la petició que efectuà el primer Ministre Israelià a la Secretària d'Estat D'EEUU, per acabar de bombardejar el Líban, com si les guerres fossin una petició de prorrogues. El Líban, un petit país de 10.000km2 i amb una variada composició interna, des que el 1946 fou abandonada pels francesos, sempre ha viscut condicionat per els seus veïns i el conflicte arabo israelià.

Al Líban hi viuen prop de 400.000 refugiats palestins, que no tenen els mateixos drets que els libanesos. Concentrats en camps de refugiats, ara es troben atrapats entre dos focs. Entre un Israel amb Ariel Sharon defenestrat en un hospital, un primer ministre inexpert i un Ministre de Defensa provinent de les files sindicals i que no dóna confiança ni al seu pròpi exercit, que es veu desbordat per els atacs del grup terrorista Hezbol·là - creat per donar suport a postures pro iranianes-, i amb milers de míssils caient en territori Israelià. El pitjor de tot és que abans les guerres eren contra Estats. Ara són contra enemics invisibles, i petits,`però que les consequències acaben afectant els ciutadans. A més Israel, ha violat el dret de no ingerència ja que el Líban no l'hi ha declarat la guerra. El país del cedre, ha fet una crida encesa a la unió entre àrabs i l'ajuda de la comunitat internacional.

Ja n'hi ha prou de dobles morals. Cal acabar la guerra, que només mata persones, i demanar al Líban que controli Hezbol·là -tenen representació al Parlament-, i a Israel, que deixi d'atacar els seus veïns - que finalment vol ser un toc d'avís a Síria i Iran-, i al es Nacions Unides cal demanar valentia. Ara, les necessitem més que mai.

356 lectures

28 Jun, 2006

Fa mesos parlava al bloc davant de les imminents eleccions a Itàlia. Patia i reflexionava sobre l'evolució d'una de les cultures més velles i proliferes del món. Mesos més tard, l'esquerra a últim minut - darrer vot-, ha guanyat i la coalició - absolutament heterogenia- d'esquerres ha guanyat. Prodi avui és president. En una reunió a Barcelona, els sindicats italians parlant sbre el futur, feien una encesa crítica al referendum que finalment s'ha celebrat aquesta setmana. Itàlia ha dit no a l'increment de comptències per les regions i del primer ministre. Aquesta posició no s'entendria sense conèixer la història d'Itàlia. Precisament aquest és un país que s'uní - a través de Garibaldi- per fer voluntàriament més força davant d'Àustria i els imperis centrals emergents. I recentment, perque la proposta la fa Bossi. H. Bossi, al principi va entusiasmar als independentistes catalans...però de seguida s'estrellà. Aquest és el persontatge que proposà torpedinar els vaixells d'immigrants....a més va inventar Padània, que és la Llombardia...un personatge que ha arribat a dir que si perdés el sí emigrava a Suïssa - diu molt d'un democrata.

Itàlia, no ha de tenir por de descentralitzar-se. Un projecte coherent ha de cedir espais de sobirania a les seves regions i així poder solidificar les seves relacions entre administració de proximitat i ciutadania. No entenc aquesta por del sindicalisme italià però comparteixo la por a l'eix del mal - Bossi/Berlusconi- que l'encapçalava.

326 lectures

23 Mai, 2006

La setmana passada es presentava la branca catalana de la Plataforma AHOTSAK - Veus. Ja fa temps, des de la seva presentació que vaig seguint aquestes veus de dones, que provinents de posicions ideologuiques dispars han decidit unir-se per reclamar la pau, i per dir, que tot és negociable excepte la violència. Les adherides han hagut de deixar moltíssimes premisses per el camí, especialment valent és el gest de les dones que han viscut amenaçades durant molt de temps, però que són conscients que calen gestos de generositat per ambdues parts i començar a construir de cap i de nou. Sempre he pensat, que no existeix una forma de fer i pensar de les dones, però el sorgiment d'AHOTSAK segurament hem contradiu. Tan de bo a aquestes veus, sel's uneixin moltes més veus, per que la pau està en joc.AHOTSAK Aurrera - Veus endavant!

309 lectures

10 Mai, 2006

Durant molts anys, el català ha estat vist com una llengua de resistencialisme cultural, per part del nacionalisme identitari català. La nostre llengua, va més enllà de la nostre tossuderia. I aquest és el valor afegit de l'acció de la UGT de Catalunya a favor de català. Volem tenir el dret a tenir una llengua dinàmica i rica, respectada i amb igualtat de drets, siguen el laboral un de fonamental. Per aquest motiu, cada dia tenim nous horitzons. Així doncs, el passat 9 de maig, el nostre sindicat reclamava al Parlament Europeu, el nostre dret de dirigir-nos en la nostre llengua a la Cambra que ens representa. I no ho volem pel simple fet del reconeixement - que també-, internacional. Ho demanem com un dret de tots i totes els ciutadans de dirigir-se en la seva pròpia llengua - sigui la que sigui-, als seus representants. Així el vincle entre representant i representat és fa més fort. A ningú l'hi entra el cap, que la 8ena llengua més parlada de la UE no sigui oficial i en canvi el maltés amb uns quants centenars de milers de parlants ho sigui.

Per aquest motiu us vull demanar que us afegiu a la campanya Volem el català a la UE a través de la pàgina web www.ugtcatalunya.cat.

2898 lectures

8 Mai, 2006

Segueixo amb esperança els canvis polítics d'Amèrica Llatina. Lula, Tàvare, i per fi Evo. La política són símbols i gestos i aquest home hem genera confiança. Durant molts anys l'administració americana a manipulat sistemàticament el mapa polític de llatinoamèrica pel seu pròpi benefici. Ara no es pot criticar que algú com Evo, intenti manipular i agafar les regnes del seu país per atendre les necessitats dels més necessitats. Per l'or negre, s'estan bombardegant països sencers, pel benefici del consens de Washington. Com es pot culpar algú d'intentar controlar els seus recursos pel benefici dels seus pròpis habitants? Tot polític ha de generar confiança al seu poble i donar-l'hi seguretat. Hi ha qui ho fa declarant la guerra i hi ha qui declara la guerra a la pobresa. Que ningú s'equivoqui. A Bolívia, no hi ha hagut nacionalització. Hi ha control del Govern, dels recursos pròpis del país per que generin riquesa a la població més pobre d'Amèrica Llatina.

243 lectures

24 Abr, 2006

Fins fa pocs dies, del Nepal, en sabia ben poca cosa. Tenia clar que el Rei actual, havia assassinat a tota la família reial un dia sopant per aconseguir la Corona, i sabia que hi havia una crua i llarga guerra civil entre els maoistes i l'ordre establert. També sabia, que bàsicament al Nepal sortien els trekings per l'Himalaia i que havia fet de pont entre els anglesos i els índis.

Aquests darrers dies, però aquest país ompla pàgines de diàris, per la convulsa situació que viu. Tot va començar quan les 7 entitats que conformen la SPA (Aliança per la Democràcia), i de la qual formen part els 3 sindicats majoritaris del Nepal -Nepal Trade Union, Gefont i Decont-, vàren del 6 al 9 d'abril convocar una vaga general. La vaga va ser brutalment reprimida amb la polícia disparant amb foc real. Des d'aleshores el toc de queda s'ha imposat i el Rei ha hagut finalment de cedir alguna de les seves prerrogatives executives.

Al Nepal, l'ùnic camí és la democràcia. Amb una població de 24 M d'habitants, dels quals el 40% són joves, necessiten una esperança després dels 10.000 morts que hi han hagut des del 1996. Segurament ens sembla que el país ens queda molt i molt lluny geogràficament. Però no per aixó podem deixar de demostrar la solidaritat amb els sindicalistes que en aquest moment s'estan jugant la vida per la democràcia.

289 lectures

19 Abr, 2006

Un país, és el que representa al món per moltes coses, més enllà del seu poder militar i economic..A tots per exemple quan parlem de països avançats, ens ve al cap els països nòrdics, per les seves mesures de l'Estat del Benestar.

Andorra, aquest petit país dels Pirineus, feudal fins que l'any 1993 va votar la seva Constitució, continua vulnerant els drets dels treballadors i treballadores. Aquest país pràctica una prova mèdica a tots els treballadors/es que vulguin trobar feina, seleccionant nomès treballadors perfectament sans. A més, en pràcticar la revisió mèdica, es mira, sense anunciar-ho la prova del VIH. En cas de ser portadors del virus, sel's expulsa del país, en pro de la salut pública.

Així doncs, en aquest país que la seva Constitució, en el seu art. 5, reconeix la declaració dels Drets Humans, els vulnera sistemàticament, a més de la Convenció dels Drets Humans d'Europa també signada.

Andorra, fa un flac favor en la lluita contra el SIDA, estigmantitzant els seus portadors i practicant, apartheid social entre els treballadors sans i els que no.

Per a aquest país, només queda una solució: canviar la llei.

272 lectures

19 Abr, 2006

Aquest 9 d'abril hi han dues dates polítiques importants: les eleccions a Perú i a Itàlia. (Segueix)
211 lectures

19 Abr, 2006

Si pot llegir aquest missatge és perquè el procés de registre s'ha realitzat correctament. Benvingut a la Catosfera. Esperem que sigui productiu

169 lectures