06.03.09
"6ª Entrega de les memòries de l´avi Enric".
(6) Dos anys i 10 mesos ... desat el 06/03/09 16:37 per David Paraire, El document es pot visualitzar públicament a: http://docs.google.com/Doc?id=dpn74f7_503kn3msdfx
"6ª Entrega de les memòries de l´avi Enric".
Dos anys i 10 mesos ... És
el que vaig estar de temps a Normandia amb "La Resistència" (Maquis), i
com ja es sap, el 6 de juny va esdevenir-se el desembarc de les forces
aliades.
La
nostra tasca era procurar que quan els paracaigudistes eren llançats
des dels planejadors, trobar-los i fer contacte amb ells per tal
d´informar-los i posar-los al corrent ràpidament de tot el que ens era possible, com per exemple d´on tenien els alemanys controls, campaments i forces concentrades, etc...
… Los daños causados a las líneas de comunicaciones ferroviarias y terrestres para dificultar los movimientos del enemigo, y las continuas y crecientes dificultades impuestas a la economía de guerra y a los servicios de seguridad de Alemania por las fuerzas organizadas de la resistencia en toda la Europa ocupada, desempeñaron un papel de vital importancia en la victoria final Aliada.
Eisenhower, Mayo de 1945.
Sus funciones eran definidas en un documento:
“Ustedes son la autoridad responsable de la coordinación del sabotaje y de otras actividades subversivas, comprendiendo la organización de grupos de la Resistencia; además, les corresponde a ustedes proporcionar el asesoramiento y establecer los enlaces en todos los terrenos correspondientes a las actividades de los patriotas…”
Miembro de la resistencia falsificando unos documentos.
Se prefería destinar todos los recursos a los “verdaderos ejércitos” antes que a un grupo de resistencia, pero según se acercaba el día-D, los oficiales comenzaron a darse cuenta del gran potencial que tenía la resistencia por lo que comenzaron a tomarlos más en serio.
També nosaltres vam continuar fent els sabotatges a les vies del tren per tal de fer-los descarrilar oportunament, i evitar axis que no arribessin al seu destí una part important del contingent de tropes, i del material bèl.lic previst per reforçar el front alemany i inutilitzar en gran manera el seu propòsit de reforç.
Va ser d´aquesta manera que vam intentar reduir el potencial ofensiu de
l´enemic i vam poder augmentar una miqueta la nostra petita capacitat
defensiva contra l´ocupació Alemanya.
Una cosa que encara avui en dia m´esgarrifa només de pensar-hi, és el record que tinc de la gran batalla que es va produí.
Els dies corrien de pressa, i s´anava avançant, i tant una força com la contraria teníem moltes pèrdues en vides humanes, tal i com que queda marcat en el Cementiri de “Platge Omaha ”.
Aquest lloc és on reposen molts dels que varen perdre la vida en la seva lluita heroica contra els Nazis, d´una Alemanya que tenien dominada gran part d´Europa per la força de les armes, aquells soldats caiguts, no solament eren Nord-americans, també varen morir en la lluita d´aquella batalla, molts Canadencs i Anglesos i d´altres nacionalitats.
Era cosa trista de veure que ja els Alemanys, la major part dels
soldats, eren chicotets jovenets, que tot esvarats anaven enrere i
enrere, es clar que també segons avançàvem topàvem amb molta més força
defensiva per part dels Alemanys, perquè arribaven reforços d´altres
llocs del centre de França.
És
ben bé per això, que ja en el relat de la 5ª part de les meves
memòries, ja vaig explicar que varen passar moltes coses, unes bones, i
altres dolentes, i que les guerres porten dolor, però també porten
records, records dels bons companys que en ocasions van salvar-me la
vida, i d´altres vegades records de companys que vaig perdre per sempre més.
Ja molt aprop de París, i va haver unes discrepàncies entra els dos grans Generals Eisenhower i De Gaulle, el primer, era de l´opinió que calia esperar per entrar a París, i el segon (De Gaulle) que si els aliats no volien entrar per alliberar París fins més tard, ell amb les Forces de França i amb l´ajut de la Resistència, alliberaria París, i atacarien conjuntament en ofensiva militar amb l´ajut del General Juin, que ja estava apunt per tal de rebre les ordres i entrar a París per començar l´alliberació.
Tant és així que el general Juin que havia desembarcat pel sur de França (venia des de l´Àfrica), va passar que aquests dos generals es varen posar d´acord en la tàctica de guerra, i el General Juin va entrar a París pel Sur, i De Gaulle per l´Oest, i finalment entra tots plegats, Resistència inclosa, varem alliberar París de l´ocupació Alemanya.
Jo tinc una imatge en el record. Nosaltres avançant junt amb els aliats, i gaudint de veure com la gent ens rebia amb abraçades, somriures, cants i petons.
Per la propera entrega, vull explicar-vos l´arribada a París, que tant marcada tinc en la meva memòria, a causa de la meva lluita en la Resistència, i que amb tant de gust jo mateix vaig poder veure i participar de l´Alliberament de París , els dies 26 i 27 del mes d´agost d´aquell any de 1944.
