Comunicació UGT

El passat mes de desembre, els preus a Catalunya van augmentar un 0,4%, una dècima per sobre de la mitjana estatal. Es tracta de la pujada més alta en aquest mes dels darrers quatre anys, trencant així l'oportunitat de contenir els preus en un any que semblava propici.

Pel que fa a l'IPC interanual, a Catalunya ha augmentat un 2,8% el 2006, també una dècima per sobre de la mitjana estatal. Es tracta de l'increment més baix des de fa anys, però encara per sobre de les previsions del govern (2%). Això significa que molts treballadors i treballadors amb convenis que no inclouen clàusula de revisió salarial han perdut fins a un 0,8% de poder adquisitiu. Les dades també demostren que, com a economia, perdem capacitat competitiva sobre altres motors de l'Estat: a Madrid els preus han augmentat un 2,7%, i al País Basc i València, un 2,6%.

El diferencial de Catalunya amb l'Estat continua sent la partida d'ensenyament (un 5,2% a Catalunya respecte al 4,4% estatal) i la de vestit i calçat (un 1,8% respecte a l'1,3% estatal). Un altre dels grups més inflacionistes del 2006 ha estat l'habitatge, amb un increment del 4,9%. Es tracta, doncs, dels paquets de despeses bàsiques de moltes economies domèstiques, juntament amb el grup d'hotels, cafès i restaurants (increment del 4,4%), que també afecta la butxaca de molts ciutadans i ciutadanes, ja que amb l'actual organització de la jornada laboral es veuen abocats a dinar fora de casa.

Aquestes dades d'increment de preus i del cost de la vida en el 2006 demostren un cop més les dificultats de moltes famílies per arribar a final de més, sobretot en el cas dels salaris més baixos. Per això, la UGT de Catalunya s'ha fixat com a objectiu que el salari mínim dels convenis col·lectius se situï en els 1.000 euros, ja que hem de recordar que al nostre país uns 300.000 treballadors i treballadores cobren per sota d'aquesta xifra, amb un salari mig de 789 euros mensuals. Un sous amb els que no es pot viure, si, a més, s'ha d'afegir un 20% de despeses de transport. Alguns dels sectors amb aquests sous baixos són el comerç, seguretat privada, serveis a les persones (geriatria, per exemple), neteja o el metall de la província de Lleida.

Però Catalunya, a més de no reduir el diferencial d'inflació amb l'Estat, tampoc ho fa amb Europa. Les darreres dades de l'IPC Armonitzat (el que serveix per fer comparacions amb Europa) mostren que mentre la mitjana d'inflació de la UE-15 ha estat del 2,2%, al nostre país ha estat del 3,7%. Aquestes taxa se situa un punt i mig per sobre de la mitjana europea i quasi duplica la taxa del 2% desitjada segons els criteris de Maastrich.

Inflació mitjana europea

Les dades, menys Espanya i Catalunya, corresponen a la mitjana gener-novembre

Catalunya continua sent un dels motors d'Europa, amb un PIB per càpita que es situa un 15% per sobre de la mitjana de la Unió Europea dels 15. Aquest creixement i situació respecte a Europa no es veu reflectida en els salaris. La mitjana catalana dels salaris nets és un 90,7% de l'europea i està molt per sota de l'índex del 115% del PIB per càpita català.

PIB per càpita

Salari net 2005 (UE15=100)

Així, podem afirmar que l'economia catalana va millor que la dels seus ciutadans, que veuen minvar la seva capacitat adquisitiva a través de la pujada contínua de preus al consum i de l'evolució dels seus salaris.

El alts nivells de preus suportats al llarg de l'any sumat a la desacceleració dels salaris fa perdre cada cop més capacitat adquisitiva als treballadors i treballadores del nostre país, alhora cada cop més endeutats i amb menys capacitat d'estalvi.